http://www.youtube.com/watch?v=kYhBU56w1pA

Parlament de Catalunya – Comissió d’Ensenyament i Universitats. 12/07/2012 – sessió ordinària

Punts tractats conjuntament

Pregunta al Govern a respondre oralment en comissió sobre la distinció que fa la consellera d’Ensenyament entre les “escoles de rojos” i les que no ho són (Exp: 311-02498/09)

Pregunta al Govern a respondre oralment en comissió sobre l’opinió de la consellera d’Ensenyament amb relació a l’Escola Olga Xirinacs, de Tarragona (Exp: 311-02499/09)

De 17:39:43 a 17:53:05 – Durada: 13 m. 22 s.

Xavier Sabaté i Ibarz

Estem parlant de l’Escola Olga Xirinacs, consellera. Una altra llarga història. No tant com l’Escola d’Idiomes de Tarragona, però també una escola que ha prestat un servei durant cinc anys excel·lent formant ciutadans i ciutadanes pel futur de forma modèlica. Ja sé que de vegades quan parlem de l’Escola Olga Xirinacs o altres escoles que fan les coses tan bé, doncs, hi ha gent que li molesta i que es pensa que hi ha un afany de superioritat, no?, i no és tal. Però, miri, una escola que en només cinc anys ha obtingut dos Premis Baldiri Reixach, és una escola verda, amb tot el que vostè, que també prové del món de l’ensenyament, com jo, sap que costa configurar un equip coherent, amb passió per l’escola, per la tasca educativa.

Miri, abans, vostè diu que s’havia espantat perquè m’ha sentit dir no sé què, ah!, els set anys aquests que van estar governant, ja, doncs, jo he estat espaordit quan vostè feia aquells números, els tinc per aquí, no?, deia: «La propietat commutativa», no?, deia: «Vint per divuit és igual que divuit per vint, llavors, la ràtio de qualitat», ha dit textualment, «la ràtio de qualitat», i llacors ha començat a dir: «1 més 0,25, més 0,3, és semblant a un altre que té 0,25, més 1». Per a mi això no és la qualitat, consellera. Espaordit m’he quedat. La qualitat són altres coses. Són aquelles que ha dut a terme l’Escola Olga Xirinacs de Tarragona, com altres del nostre país. Però vostè sap que en l’escola, com en la medicina, com en qualsevol altra activitat humana, doncs, hi ha qualitats i qualitats, no? Jo li dic, li puc assegurar i vostè ho sap, que aquesta escola ha estat modèlica i per tant l’hauria hagut de passejar per tot el territori, hi hauria hagut d’anar, vostè. 

Ja sé que vostè ha dit abans que confia en els seus directors dels serveis territorials. Sap què? Doncs, no hi ha ant ni una sola vegada. I a més a presumit que no hi ha nat, no per problema d’agenda, eh?, tot això hi ha testimonis, a mi em sembla molt trist. Bé, doncs, vostès han anat buscant excuses també, com en l’Escola Oficial d’Idiomes d’abans. Ara diu: «Es que la direcció general de patrimoni…». La Direcció General de Patrimoni també existia abans que vostès arribessin, eh?, i no ens va posar cap objecció amb l’Escola Oficial d’Idiomes. Secretaris, interventors, tothom ho va trobar bé. Ara, si vostès han volgut trobar alguna excusa.

Però, tornem a l’Escola Olga Xirinacs, vostès han buscat excuses, i van buscar l’excusa del cost. I quan l’ajuntament va dir: «No hi ha problema, ja ens farem nosaltres càrrec dels costos addicionals que hi pugui haver de posar un altre mòdol, etcètera, etcètera, mentre trobin una solució per una altra escola», llavors, vostès ja no van parlar més del problema de cost, i llavors van parlar de problema de demografia, que no hi hauria nens. I llavors, els pares i mares que treballen més encara i millor, gairebé diria, suposo que no es molestaran els mestres, eh?, perquè ho fan només per l’amor als seus fills. Ja sé que aquestes coses en un Parlament de vegades se’n parla poc, no? Doncs, van elaborar un mapa que l’altra dia quan ho van ensenyar les autoritats del Govern de Tarragona els hi van dir que els pares no havien de fer mapes. Doncs, miri, han fet mapes també, i li demostren, aquestes que estan en vermell, si no ho té després li regalo, doncs, li van demostrar que hi ha deu escoles per damunt de la ràtio al centre de Tarragona, que és com l’Escola Olga Xirinacs, també està al centre de Tarragona.

Els pares i mares avui estan aquí alguns d’ells que els hi haurien de fer un monument, perquè després de les vegades que han vingut, doncs, se’l mereixen.

I vostès han continuat erra que erra, no sé si és gaire català, però avui ho catalanitzem o ho fem en aragonès oriental. I llavors, des del despatx, vostès tanquen aquesta escola, la volen tancar. Jo encara tinc l’esperança, consellera, que no la tanquin. Miri si sóc il·lús potser, no? Però no s’ho mereixen. I el país necessita bones escoles. I Tarragona particularment també, perquè durant molts anys no s’ha fet bona programació d’escoles. Ja acabo, president. Ja sé que sona el timbre i per això he d’acabar, però parlaria hores i hores.

Consellera, no deixi que aquesta escola es tanqui. Vostè ho pot fer. Pot fer fins i tot que encara que se’n vagin al Tarragona, a l’Escola Tarragona, continuï el mateix projecte educatiu, un projecte, ja li he dit abans, premiat, reconegut a nivell local, nacional del nostre país, per institucions de tot tipus, per la implicació que tenen la comunitat educativa, tant pares i mares com mestres, amb una gent il·lusionada, apassionada, que encara avui està aquí. No deixi que, en fi, si m’ho deixa dir amb unes altres paraules, que el seu fantasma ens persegueixi tota la vida, perquè no seria ni just ni convenient per el nostre país en un moments en què la crisi, vostè no sap, no és només financera, sinó que és de valors, d’educació, de moralitat, de humanitat, tot això que representa també aquesta escola.

Moltes gràcies.

El president

Gràcies, senyor Sabaté. Per respondre té la paraula la honorable consellera.

La consellera d’Ensenyament

Moltes gràcies. Senyor diputat, saludar els pares, els ciutadans que han vingut en representació d’un projecte que ells van prendre com a propi i que, doncs, han volgut defensar fins al final. Jo ho respecto, jo ho respecto, però haig d’admetre, i crec, senyors diputats, i vostès segurament que també, que alguna cosa entre  tots no hem fet prou bé en aquest projecte, perquè aquesta possibilitat d’anar al Tarragona ja es va presentar, ja es va oferir en el seu dia i no es va voler acceptar.

I a partir d’aquí neix una tensió, neix una tensió que evidentment comporta un final que no acaba d’agradar.

Estem davant d’un projecte pedagògic que, si és possible, és perquè hi han uns magnífics set mestres al capdavant. Però si són mestres del sistema, senyor Sabaté. Jo, es que, és clar, sóc mestra pública del sistema, no d’una escola, i crec que hem d’entendre que els mestres públics som mestres públics del sistema. Hi ha una altra oportunitat, que és una altra modalitat de centre. Els centres ens aprovisionem amb els mestres del sistema, i el dia que hàgim de triar una altra manera de dotar els centres de professorat, doncs, canviarem les lleis. De totes maneres, recordo perfectament com va ser de difícil poder arribar a singularitzar algunes places en els centres, veig que hauré d’anar…

Senyor diputat, recordarà perfectament, recordarà perfectament… M’escolta? Per tant, aquí em parlen constantment d’uns magnífics mestres com si jo negués que fossin bons mestres. És evident que tenen una magnífica pràctica pedagògica, perquè estan valorats, però són mestres del sistema, i el sistema garanteix el dret a l’educació, i a partir d’aquí, com que vostè mateix ho ha dit, ha dit: «Durant molts anys no s’ha fet una bona programació d’escoles a Tarragona». Vostè ho ha dit.

Doncs, miri, en són una conseqüència, en són una conseqüència. Si apareix una escola amb un bon projecte, d’acord, però al costat d’un altre edifici que hi ha la meitat buida, la primera obligació de l’Administració és optimitzar, és optimitzar. I er tant no estem davant d’uns mestres que trien una escola o d’uns pares que trien uns mestres, sinó d’una programació educativa que garanteix una bona qualitat general en el centre, que cada centre pot tenir el seu projecte i que els drets basics de l’educació tenen tan garantit amb un centre com l’altre. Els estils? Diferents, evidentment, perquè cada professional té el seu estil.

Nosaltres vam proposar que s’ajuntessin i vostès ho saben, fa molt de temps, fa molt de temps. A partir d’aquí aquest deu ser el punt un es va espatllar la cosa.

Havíem d’haver treballat entre tots potser més perquè s’ajuntessin els dos centres, i els dos projectes, com ens ha pogut passar a El Circell, com ens passarà al Pasífae de Vilanova, com ens passarà en tantes altres poblacions que hem hagut de reduir el nombre de projectes que estaven en marxa perquè la demografia no els sustentaven i per poder aprofitar bé els edificis. Aquí no hem pogut, aquí s’ha creat una ferida, s’ha creat una esberla. Jo crec, sincerament, que la nostra primera obligació és garantir aquest dret i havíem de fer els possibles per fusionar aquests dos projectes. Si vostè em diu: «Durant molts anys no s’ha fet bona programació», s’han programat projectes que no tenien justificada la seva continuïtat atès el mapa d’equipaments.

Jo ho lamento moltíssim, jo ho lamento moltíssim, perquè això és unes expectatives d’uns pares, és un claustre, però també sé perfectament que aquests alumnes han decidit, se’ls hi va oferir dos coses, si no ho tinc mal entès, o incorporar-se a aquell centre, i n’hi ha un gran percentatge que s’han incorporat al centre més proper, o els altres s’han repartit en altres centres. Per tant, vol dir que era possible aquesta escolarització, i en aquests moments, en aquests moments d’optimització de recursos crec sincerament, senyor Sabaté, que no ens ha d’estranyar. Aquí estem, vostè diu, davant d’un projecte. Però, escolti, la solidesa dels projectes ha de ser a cada un dels centres, no podem canviar les planificacions per efectes personals. Aquesta escola, la que sigui, hi ha uns anys que té uns pares, uns altres anys que té uns altres pares, hi ha uns anys que hi ha uns mestres, n’hi ha uns altres, és la continuïtat del sistema, i els mestres públics som mestres del sistema.


El president

Tant vostè com la consellera…


Xavier Sabaté i Ibarz

Molt poquet. Demano la seva benevolència…

El president

Donarem un minut a cadascú perquè puguin repreguntar i recontestar.

Xavier Sabaté i Ibarz

Moltes gràcies, president. Veig que avui no parla de demografia, consellera, veig que avui no parla de demografia, per tant, no devia ser aquesta la causa del tancament, del intent de tancament d’aquesta escola, que jo li torno a dir que encara, si vostè vol, la pot salvar, perquè diu: «He sentit també durant tot aquest procés que me’n fio del que diu la directora dels serveis territorials». Però vas a veure la directora dels serveis territorials i diu que la decisió la prenen a Barcelona, que ella no hi pot fer res.

Veig també que continua vostè pensant els mestres del sistema, el mestres del sistema. És a dir, la seva teoria d’abans, la ràtio de qualitat, 0,2, més 3, més 5, fan 8, és igual d’una manera que d’una altra. I no és veritat. No m’ho digui, consellera, perquè jo sé que vostè no s’ho creu, no s’ho creu. Vostè ha estat una bona professional de l’ensenyament i sap lo difícil que és que malgrat que 0,2, més 3, més 5 facin 8,2, ara no sé si ho he dit bé, eh?, no és el mateix i costa molt trobar un equip que al final surti coherent, amb ganes, cohesionat, amb el 100 per cent de pares i mares que estan participant en l’associació de pares i mares, en el 100 per cent. Vostè sap el que és, això, després de cinc anys?

Ja sé que hi ha gent que diu: «No, però això només és els primers anys». Bé, ja ho veurem. De moment és així. N’hi ha que neixen i ja no ho és així, d’acord? I per tant això és el que hauríem de preservar. Vostè diu: «Hem fallat». D’acord, potser hem fallat tots, jo també, ja m’hi posaré jo també, però, escolti, encara hi som a temps. Jo l’emplaço que vostè es prengui seriosament aquestes quatre paraules: encara hi som a temps. Cinc.

Gràcies.

El president

Gràcies, senyor Sabaté. Per respondre té la paraula la honorable consellera.

La consellera d’Ensenyament

Gràcies, president. Evidentment que indirectament he parlat de demografia, perquè si dic que tots estan escolaritzats o tots tenen assignació de places és que era possible, per tant, vol dir que donem una resposta al centre escolar. Jo dic, hi va haver un moment que no vam fer entre tots les coses bé, i jo en aquest punt jo demano disculpes. Ara bé, el que sí que és veritat és que la nostra obligació és procurar fer equip allà on ens toqui. Sí que hi sé el molt difícil que és fer equip, i tant que ho sé, he treballat amb gent de totes mentalitats i de totes edats, però  això no vol dir que hagi de preservar i canviar les normes fetes a mida. És molt difícil trobar bon equip, però és la nostra obligació com a servidors públics fer equip allà on ens enviï l’Administració, així almenys jo ho he predicat sempre i li puc assegurar, senyor Sabaté que estic convençuda que els mestres que han crescut en aquesta època portaran la llavor pedagògica a la resta de centres de Catalunya que els hi toqui el seu destí.

El president

Gràcies, senyora consellera.

Deixa un comentari